Seguim compartint paraules i versos que volen desde els murs de Brians (Barcelona). Esperem que us agradi.
Tot gris. Quan el cel está tan gris com amb els grisos murs d’aquest penal. Com els grisos barrots i el ciment gris que trepitjo. Aquest lloc es torna obscur, trist i miserable, com la cendra gris que cau de la cigarreta que fumo en aquesta cel·la, grisa també.
Desde Dins – A qui ho vulgui entendre.
Ja pots cridar ben fort al cel, en aquesta nit obscura, que ningún t’escoltarà. Ja pots somiar despert, mentre la llum del focus de seguretat il·lumina el pati de la presó i entra sense vergonya dins de la cel·la, tenyint-la d’un trist groc. La llum tatua l’ombra dels set barrots de la finestra sobre la paret. No puc dormir sobre els llençols suats, on al mig posa ben visible “Generalitat de Catalunya Serveis Penitenciaris”. Jo sempre les poso cara avall les lletres, per no veure-les. En aquesta hora on regna el silenci al Departament Especial d’Aillament, i sents l’opressió del mur que tens a dos metres de la finestra. Adornat amb concertines. La porta de seguretat doble, on pel matí em donaran 1 got de llet i bollería industrial a través d’una finestreta. No tinc dret a comprar menjar.
Doncs en aquesta hora es quan apareixen els fantasmes del present, o del passat, però sobretot els del present. Aillat 22 hores al dia en una cel·la de 5×3, sense televisor. Se m’envà la ment amb pensaments estranys, com indagar quant deuen costar les nosequantesmil cadires d’una presó. Em perdo en mi mateix. L’organització punitiva està a cop de walky. Em tortura aquesta llum. Improvitzo amb un llençol com a cortina. Em tornen a passar per la ment mil pensaments, l’un rere l’altre, sense saber on comença i on acaba cadascun. Què pretenen en donar-te la carta de la teva parella oberta i més que segur llegida? «Oiga, pero… como que me da la carta abierta?» I al sobre llegeixo “Bye, bye X. Love is a big sheet. Sé libre amigo». ¿Amigo? Coses de l’amor. I exploto com Hiroshima i vola la cadira per l’estret chavolo contra la porta.
Doncs això. En aquesta hora fosca d’insomni, sense tabac, sense menjar, aquí recordo el temps de vi i roses fins quan tot just comença a sortir la primera claredat. I l’altaveu crida “recuento!, recuento!” I de nou, de peu al fons de la cel·la, perque vegin que segueixo aquí, i segueixo viu.
