Perquè sabem que la legalitat respon als interessos de cada partit, igual que l’entramat judicial i penal, als mitjans de comunicació i als mercenaris de l’Estat com policies i carcellers. L’arbitrarietat de les lleis la podem veure quan durant la dictadura franquista es perseguia l’homosexualitat amb la llei de Vagos y maleantes, el gran crim de la pobresa i no ser normatiu. La reacció davant la injustícia feixista va tenir el seu punt àlgid durant la transició on el moviment anticarcerari era present als barris, on les veïnes formaven part. Sabien que la presó afectava a tothom, no es podia ser aliè. Se sabia que les lleis estaven fetes per caprici i que totes les preses ho estaven per un mateix motiu: la repressió.

No ens cansarem de recordar els motins i protestes que s’organitzaven dins de les presons. És irresponsable permetre que s’esborri el llegat: ¿com oblidar a la COPEL o la llista de reivindicacions de presos en lluita? ¿O les vagues de fam, els segrestos a carcellers o les plantades al pati?

Avui volem subratllar que totes les preses són polítiques. No creiem que diferenciar els presos entre polític i socials sigui el punt de partida adequat pel moviment anticarcerari. Perquè no volem la presó per ningú, estem contra la presó com a idea i com a institució. Fer aquesta diferenciació jerarquitza una realitat molt dura i considera que hi ha preses més importants que d’altres. S’oblida de la resta, el 95% de les persones que no han reivindicat el seu delicte com a “polític”.  No hi ha res més polític que lluitar per la llibertat des d’una cel·la. També avui hi ha moltes persones preses que escriuen, protesten, denuncien i s’organitzen. Saben que estan allí per unes circumstàncies de vida que no han escollit. La presó sempre castiga a les més vulnerades o a qui es nega a viure sempre en la precarietat.

Per això volem dir alt i clar que: La teva mare no mereix la presó per fer de mula en un aeroport, el teu fill no mereix la presó per conduir sense carnet, el teu veí no mereix la presó per buscar-se la vida.

Cada any hi ha entre 150 i 200 morts a les presons del conjunt de l’Estat. Sabem que aquesta aproximació és poc precisa i que la xifra final és més elevada. No ens fiem de les dades oficials ni de les causes de mort que assenyalen. Sabem de sobres que amaguen suïcidis, i morts en mans dels funcionaris sota l’etiqueta de “causa desconeguda”. Sabem de primera mà que si un company mor de càncer a un hospital mentre està de permís després d’una desatenció mèdica de mesos es netejaran les mans i ni tan sols entrarà en la seva freda base de dades. I també que les morts de les companyes migrades que no tenen família o entorn aquí ni intenten notificar a les famílies. Aquesta és la importància que donen a les vides dels presos.

Davant aquesta realitat, recordem i reivindiquem la idea de la COPEL “Que la sang encengui l’espurna de la llibertat!!” Aquesta frase obria la comitiva del taüt d’Agustín Rueda assassinat en mans dels carcellers de Carabanchel l’any 1978. Perquè en vessen molta de sang, no podem quedar de braços plegats esperant que la presó, la institució total, arribi a tenir consciència moral.

Gràcies per ser aquí, per no oblidar-vos de les preses, gràcies per acompanyar-nos un any més. Anem a cridar a les portes de Mas d’Enric que totes les preses són polítiques!

Que els murs no domestiquin mai la nostra ràbia! Llibertat a totes les persones preses!