Després de la notícia de La Directa en relació amb les contencions mecàniques on es mostrava, junt amb un vídeo, la tortura que suposa una contenció mecànica, es va tornar a posar sobre la taula l’ús d’aquestes pràctiques a les presons. Aquí la notícia: https://directa.cat/una-gravacio-mostra-la-violencia-de-les-contencions-mecaniques-a-la-preso/

En altres països, com Itàlia i França, aquestes pràctiques estan abolides perquè es consideren una atrocitat, i en alguns altres països, com Alemanya, són molt residuals perquè sols es poden dur a terme per ordre judicial. En canvi, a l’Estat Espanyol i en especial a Catalunya s’utilitzen de forma habitual i com actuació davant qualsevol crisi nerviosa, conflicte o com a resposta de càstig.

Recollint dades de diverses fonts, hem elaborat aquests gràfics, que són aterradors. Un 31,3% de les contencions mecàniques duren fins a 10 hores. I gairebé un 20% duren de 10 a 24 hores. I, tot i això, hi ha persones que s’han passat dies i setmanes lligades de mans i peus. Per exemple, un home de 25 anys intern a Mas d’Enric (Tarragonès) que el mes de juny va estar 26 hores immobilitzat. O els casos de dos presos de Brians 2 i Brians 1 que van estar més d’un mes i catorze dies lligats a un llit del Pavelló Hospitalari Penitenciari de Terrassa.
D’acord amb la classificació de gènere binària establerta pel Departament, s’apliquen molt més a les dones preses.

El 64% de les contencions mecàniques de tot l’Estat Espanyol es realitzen a Catalunya. I el 63% van ser regimentals. És a dir, ordenades per carcellers de la mateixa presó i no per personal mèdic.

El que descriu l’article de La Directa i que veiem en el vídeo que l’acompanya, no és un fet aïllat ni una mala praxis per part d’alguns carcellers. A les presons cada dia hi ha persones lligades de mans i peus, aterrades en llits on no tenen cap capacitat de moviment, soles en una habitació sense poder-se moure i cagant-se i pixant-se a sobre.

Visibilitzem l’opacitat de la presó. Actuem contra la tortura.

Ahir, 16 d’octubre, es realitzava a la universitat de medicina de Reus una xerrada anomenada “Estratègies per reduir el suïcidi a Catalunya”, organitzada per l’Acadèmia de ciències mèdiques. On assistia un representant de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya i el director gerent de l’Hospital Universitari Pere Mata.

Vam pensar que podíem aprofitar l’ocasió per anar-hi i intentar fer alguna aportació en relació a la problemàtica dels suïcidis a les presons. La idea era interpel·lar aquestes persones com a professionals de la medicina, i saber la seva opinió sobre les mesures -o falta d’aquestes- per la prevenció del suïcidi dins les presons.

En el torn de preguntes vam expressar la nostra preocupació per l’augment del 120% dels suïcidis a les presons en els últims 12 anys a Catalunya i L’Estat Espanyol, segons el propi Ministeri de l’Interior. Vam deixar constància que en els actes institucionals gairebé mai es fa referència al col·lectiu de les persones preses, altament afectades pels suïcidis i les autolesions, on la taxa de morts per suïcidi ens els mòduls d’aïllament és fins a 12 vegades més alta que al carrer. Vam expressar també que tots els protocols als quals s’havia fet referència en aquell acte, no s’apliquen dins els centres penitenciaris, ja que fins i tot s’incompleix el protocol de Minnesota, aprovat l’any 2026 per les Nacions Unides, que obliga als Estats a permetre segones autòpsies a les famílies, o a prendre declaració immediatament a possibles testimonis, també a presxs.

Vam preguntar directament als ponents quina era la seva opinió sobre el tema i si podien explicar els protocols que s’apliquen en relació amb el suïcidi dins els centres penitenciaris, ja que si n’hi ha algun, és evident que no està funcionant. La resposta va ser reconèixer que no tenien cap informació del que passava a les presons, i sols van defensar que les autopsies a persones preses sempre les realitzen dos metges forenses.

A l’acabar la xerrada, vam estar repartint octavetes informatives a les persones assistents i parlant amb alguna d’elles. Perquè si parlem de suïcidis, hem de parlar de presons!

El suïcidi continua sent un tema invisibilitzat i envoltat d’estigma, malgrat que a l’estat espanyol es produeix un suïcidi cada dues hores i és la principal causa de mort no natural.

Però hi ha un col·lectiu altament afectat per les autolesions i els suïcidis. Un col·lectiu que no genera interès ni preocupació, i que rarament s’anomena en les ponències i materials sobre el suïcidi. Ens referim a les persones preses. Cada setmana moren persones darrere els murs; en molts casos per suïcidi. A més de la tortura que ja és en si mateixa la presó, hi ha certs factors que fan augmentar exponencialment el risc de suïcidi.

Un d’ells és l’aïllament, on les persones passen fins a 22 hores al dia tancades en una cel·la. A Catalunya els mòduls d’aïllament s’anomenen DERT (Departament Especial de Règim Tancat). La taxa de suïcidis en aquests espais és 3 vegades més alta que en la resta de mòduls, i 12 vegades més alta que fora de la presó.

Si parlem de suïcidis, hem de parlar de presons. Dir que l’objectiu de la presó és la reinserció social és una completa mentida. Les presons són espais de xantatge, de càstig, de violència cap a les persones preses, de pobresa, de falta d’assistència mèdica, de ruptura de vincles amb l’exterior. De sobremedicalització, d’aïllament, de soledat, de maltractaments, d’abusos psicològics, de contencions mecàniques, d’explotació laboral, d’indefensió jurídica, d’exclusió social i d’empenta al suïcidi.

Contra la cultura del càstig i contra les presons.

• Moltes persones viuen anys en aïllament pel seu grau / règim. No per sancions.
• L’aillament consisteix en passar 18, 20 o 22 hores en una cel·la.
• Les sortides al pati seran amb un grup reduït de presxs, amb una sola persona presa, o en completa soledat.

Ayer 10 de octubre fue el día mundial de la salud mental. En los panfletos institucionales y campañas de sensibilización echamos en falta que se hable de la salud mental de las personas que tienen que vivir encerradas en cárceles, psiquiátricos, centros de menores, CIEs… ¿qué pasa con ellas?

Como grupo anticarcelario nos indigna el silencio sobre lo que ocurre en estos espacios y lo que les ocurre a quienes tienen que permanecer allí. Las cárceles son instituciones represivas, de maltrato y deshumanización, que atentan directamente contra la salud en su forma más amplia.

Hemos estado unas semanas recogiendo datos, informaciones y elaborando diapositivas sobre la salud mental, el suicidio y las contenciones mecánicas en las prisiones. Compartimos aquí las primeras. Esperamos que las encontréis interesantes, y que os enfaden y os preocupen igual que a nosotrxs.

Abajo los muros

• Entre las 70 cárceles del Estado Español que no son hospitales psiquiátricos penitenciarios, solo suman 2 plazas de psiquiatra.
• Entre los 2 hospitales psiquiátricos penitenciarios solo hay 4 plazas de psiquiatría.
• Hay menos de un psiquiatra por cada 10.000 personas presas. Un 30% menos que la media de la UE (que tampoco es buena).

*Las infografías reflejan los datos encontrados en distintos estudios de carácter académico institucional. Reflejan su mirada individualista, neurotípica, paternalista y binaria. Su selección para detallarlos se basa en la crítica a la propia institución, que es incapaz de sostener sus métodos con sus propias categorías y conclusiones. En las cárceles conviven psiquiatrización voluntaria y forzada.

Compartim aquí una dura carta de l’Agustí, pres actualment a Brians II. Ens parla dels ultims partes i sancions que li han posat i que han fet que se li denegui la possibilitat de tenir permisos de sortida. També ens parla de registres integrals, de l’acusació de tenir droga després d’un vis a vis, de com l’han tingut hores tancat en un vàter intentat fer-lo cagar. El resultat: un trasllat i comunicacions per locutori, vis a vis i paqueteria tallats amb la seva parella durant 9 mesos.

Centre Penitenciari Brians II. Agost 2025.

Estimat XXX; realment estan sent dies molt durs, molts canvis en poc temps.

Primerament em treuen del mod. 7 de Lledoners després d’haver-me robat i agredit gràcies a una falsa sanció on diu que jo repelo l’atac i li clavo un cop de puny. És fals i tinc 5 testimonis que ho podrien acreditar, però tant és si és cert o fals, quan la veritable intenció és treure’t del mòdul, perquè ells també em diuen que em treuen per vetllar per la meva integritat física i dies després, el contrari. Estic dos dies al DERT, i al 3r em retornen al mod.7 “on estava en perill” sols que em porten a la cel·la de sancionats.

El dia següent em tornen a canviar des del mod.7 al mod.3, igualment sancionat en aïllament en cel·la. Acabo pagant una sanció gratis en caràcter preventiu, ja que no va seguir el protocol reglamentari. Als 3 dies (14/06/25) tinc vis-a-vis, acabem i de nou l’únic que porten a fer un integral és a mi.

Els acompanyo, érem 8 dins la sala d’escorcolls, és indignant. Surto amb la instrucció del funcionari de tornar cap al mod, quan a mig camí veig córrer cap a mi 6 funcionaris, em vaig espantar; em diuen que a la cadira on m’he despullat i vestit hi havia un embolcall, el qual jo no havia vist en ma vida. Com és que ells no el veuen durant el cacheo? Eren 16 ulls i se’ls hi escapa un objecte prohibit en una cadira!!

Directament, em van dir que feia mesos que havien realitzat multitud de cacheos, inclús 3 visites a l’Hospital sense èxit en cap dels intents, i que no podien continuar així, l’embolcall me’l menjaria jo i de pas també em fotien el permís de sortida programat pel 3r trimestre del 2025, tot forma part d’un pla orquestrat per alguna ment pensant, però no sé qui és.

Envien 4 funcionaris a la meva cel·la, 1 dels quals va arribar just aquella setmana procedent del DERT de Brians-2 i denunciat per tortures. Doncs bé, fan veure que treuen un segon embolcall amb suposada droga. Ni la primera, ni òbviament la segona eren meves o les vaig entrar jo, però ara ja m’han ben fotut.

No contents amb tanta tortura se m’enduen al DERT, em posen en pilotes i fan un 2n cacheo. Em tenen des de les 20h fins les 11h del dia següent al “cagadero”, una habitació de 1,5x2m amb un foco de llum potent que no s’apaga de nit x no deixar-te dormir, un matalàs sense llençols amb 2 funcionaris a l’altra banda de la porta s’encarreguen d’estar observant, sense dignitat ni intimitat. Òbviament, l’element estrella del cagadero és un WC especial que el que surt va als dos funcionaris.

Ja que no tenia res vaig optar per fer-me plaques de manera voluntària, a lo qual van accedir encantats. Abans els hi vaig fer saber que pateixo d’estrenyiment crònic i consta a l’historial. Es van realitzar 2 plaques i davant meu una metgessa va dir que no hi havia res tret de les pròtesis a l’esquena.

Tornem al cagadero, ve el funcionari torturador de Brians-2 i em fa saber que la metgessa diu que podria ser que hi hagués algo entre les fixacions ortopèdiques. És rotundament fals i els mossos que em van portar ho saben, però ells ho fan servir de nou per utilitzar-ho com a justificació per deixar-me en el maleït cagadero sabent que no hi havia res. Sense aigua o medicació en plena onada de calor…

Transcorregudes les 15h, m’informen que l’única forma de tenir la certesa de no ser portador de droga seria tornant a anar a l’hospital i realitzar una 2a tanda de plaques, però judicialment no ho poden demanar i ha de ser voluntàriament. Tornem a l’hospital de Manresa i el resultat de les 6 plaques és negatiu, no hi ha res, ni abans ni després ni mai. Em tornen a veure els caps de servei per felicitar-me per haver pogut treure la droga i guardar-la, tot i estar vigilat per 2 funcionaris. És a dir que tot i existir 8 plaques no accepten la realitat, és més fàcil inventar un informe on siguin ells sempre els bons i herois. Tot seguit em tornen al DERT.

[…]

Al matí següent, em limiten les trucades a 7 setmanals, el temps de pati a 1,5h al dia les altres 22,5h a la cel·la i de nou sense la meva muleta prescrita mèdicament. Des de la direcció de Lledoners també em comuniquen la suspensió de vis-a-vis i paqueteria amb la meva dona durant 9 mesos.  [Després del trasllat a Brians 2 també li suspenen les comunicacions orals.]

Tot això sense notificació o motivació, deixa molt clara la vulneració del dret fonamental a la comunicació i el contacte amb l’exterior ha d’estar molt ben fonamentat, i haver causat un perjudici molt greu al funcionament del CP., no és el cas. Això ho sé gràcies al SIRECOVI que s’han personat i posat una queixa al respecte. Però és que és un no parar, no se’n cansen de mi.

Em sento torturat. Una mena de acoso y derribo sin cuartel.

És obvi que a nivell individual és impossible poder obtenir un resultat positiu en la guerra contra les presons, les quals anticipo seran abolides algun dia. Falta organització, unió i lideratge, sense aquestes condicions és impossible fer front, hauríem de poder ajuntar tots els esforços en un front comú.

Per escriure al company:

Agustí Chicharro Parent

Centre Penitenciari Brians II

Carretera de Martorell a Capellades, Km 23.

08635 Sant Esteve Sesrovires (Barcelona)

Vols aportar alguna d’aquestes coses pel nostre armari per a presxs? Moltes persones que estan a presó no tenen recursos per comprar-se roba, i sempre va bé entrar alguna cosa quan anem a fer una visita.

Si vius a prop de la zona de Reus o Tarragona i vols col.laborar donant alguna de les coses que surten al cartell, escriu-nos per Instagram, per correu (lacorda@riseup.net) o personalment a alguna de nosaltres, i quedarem amb tu.

Moltes gràcies!!

Como ya denunciábamos hace unos meses junto con otros grupos, colectivos y trabajadorxs de Correos, parece que cada vez es mas habitual que lxs carcelerxs manipulen, abran y lean la correspondencia que enviamos o nos envían las personas presas.

Solo por poner un ejemplo, de las cartas que recogimos la semana pasada, 2 estaban claramente abiertas. Una de ellas venía de la prisión de León; la otra de una prisión catalana. La primera era una carta que habíamos escrito nosotrxs, y que nos devolvieron totalmente abierta con una señal en la parte delantera donde se marcaba que X había sido trasladado. La segunda era una carta que una persona que se encuentra presa en Brians II nos había enviado, y también estaba abierta. Ni se han molestado en disimularlo intentando volver a pegar el sobre. Otras veces vemos cartas que parece que han sido manipuladas, como si se hubieran abierto y vuelto a cerrar, aunque no podemos afirmarlo porque no es tan visible.

Abrir, leer o manipular la correspondencia es un hecho muy grave, sea en la calle o en prisión. Se perjudica a las personas presas y a quienes se interesan por ellas interviniendo el correo, leyendo conversaciones privadas para obtener información o haciendo “desaparecer” cartas porqué no interesa su contenido o para fastidiar a la persona.

Lxs carcelerxs disfrutan de su poder con la impunidad y seguridad de que nada les pasa nunca.

Compartimos con cierto retraso unas líneas del compañero Ruyman. Hace poco lo han trasladado a la cárcel de León y nos escribe desde allí para contarnos un poco la situación. Debajo ponemos su nombre completo y dirección por si alguien quiere mandarle unas letras.

Junio 2025. Centro Penitenciario Mansilla de las Mulas (Leon)

Hola X, buenos dias. Espero que al recibo de esta carta estés bien.

Como ya te dije, yo todo lo que he hecho ha sido por darle una mejor vida a mi familia, por eso no me arrepiento de nada. Aunque es una pena, haber perdido aquí dentro mi juventud. Tengo 45 años, y saldré a los 50. De esta ultima condena, entré en febrero del 2019 y hasta diciembre del 2030 no tengo mi libertad.

Estoy sin comunicar con nadie, hablo con mi familia solo por telefono, ya que viven lejos, en las Islas, y no pueden venir.

Me acaban de trasladar a la cárcel de León. Me gustaria que publicaras todo esto. Estoy en el modulo 14, hay mucha gente con sarna. Todos los colchones estan sucios, negros. Estoy durmiendo sin colchón. Esto es una locura.

Tampoco tenemos médico. Cuando llegué aquí, desde la prisión de Topas (Salamanca), me tuvieron 7 días sin poder llamar por teléfono. Yo cualquier día me busco el primer grado para salir de aquí.

Un saludo para todo el grupo. Abajo los muros de las prisiones.  

Para escribir al compañero:

Compartimos este escrito que nos ha hecho llegar Cherra, un compañero preso en Estremera (Madrid). Se trata de un texto descriptivo con toques de cuento realista, de esta cárcel que, por desgracia, conoce bien. Historia, abandono, comunicaciones familiares, explotación laboral… todo se refleja en este relato.

Junio 2025. Centro Penitenciario Madrid VII

Estremera es un pueblecito de Madrid situado a la perfiferia sureste. ya colindando con la provincia de Cuenca. Su nombre viene del término «Los extremos de los dominios cristianos»; a saber a que Santo inquisidor le debemos la ocurrencia.

En Estremera, a parte de su cementerio, que lo construyó el mismo arquitecto que construyó el Escorial, hay otro cementerio, a unos 10 km del pueblo. Un cementerio de hormigón jaulado con una enorme torre, lleno de personas vivas. 

A este cementerio lo llaman Estremera – Madrid VII, la séptima macro-cárcel de Madrid. La capital del mundo con mas talegos. Estremera es la cárcel más alejada, peor comunicada, más masificada y abandonada de la Comunidad de Madrid. 

El pasado 8 de mayo, a duras penas llegué de un permiso. Titubeante, con el estómago encogido, accedí a esa primera sala de la prisión, donde aguardan los familiares para las comunicaciones. Enseguida pude empatizar con ellxs, recordando a mi difunta madre, cuando esta, con su bastoncito en la mano, me venia a visitar a las prisiones: Navalcarnero, Valdemoro, Soto, Herrera… Carabanchel.  Recuerdos al margen, me llamó la atención que en esa primera sala donde aguardan las visitas, la cafetería estuviese desmantelada y que ya no había ni maquinas de refrescos, cafés o golosinas. Y yo me pregunté: «¿Qué culpa tienen las familias? Pues esto, es un reflejo de lo que es la cárcel.

Ya cuando entras en prisión y se van cerrando las puertas, dejas de ser persona y te convierten en una cosa. Lo primero que percibes es la crueldad de sus carceleros. Ni ellxs quieren «trabajar» en Estremera, así que esparcen su tiranía sobre lo poco que queda de tu persona. Pasas más puertas y accedes a los módulos que están masificados y gobernados por los lacayos de tirano, son los presos de confianza. 

Para poder vivir solo, tienes que realizar plantes y protestas y acabar en aislamiento. O ponerte en huelga de hambre, como hice el pasado 23 de abril. Cuando pasas por «Junta» para permisos o grado. no te ve ningún «`profesional». 

Cuando paseas por el patio se respira un fétido olor que viene de la cocina, es el piri, la comida. 

Cuando ya caminas entre las sombras puedes acceder a su UTE. El recibimiento es denigrante, donde te cachean los propios internos que se llaman a si mismos representantes. Te confiscan la medicación como si fueran sanitarios, y te leen la correspondencia. Batí record, ni un solo día duré, denunciandolo a todos los estamentos y al defensor del pueblo, el cual mandó una recomendación: «Ningun interno puede ejercer de funcionarios o sanitarios».

Cuando estás entre las sombras y encima estás enfermo ningun día te sacan al médico. 

Cuando solicité un curro para tener pelillas para salir de permiso, me hicieron firmar un contrato de trabajo de 75 horas mensuales, cuando en realidad se curran más de 130 horas. Además con un horario discontínuo sin descanso ningun día de la semana. Un economato que no disponía ni de la luz, ni de la ventilación adecuadas de una zona de trabajo. Eché la baja. 

Palizas a parte, el mejor sitio de Estremera es su bunker. 

Querídos amigxs, a este paseo por Estremera solo le faltaría hacer real el sabio consejo de doña Ana de Botella, que dijo que «las noches de los presos no deberían contar como tiempo de condena». Este es el fin de las penas privativas de libertad, la venganza legalizada.

Cada vez que oigo la palaba «Estremera» se me revuelven las tripas. 

El proper diumenge 10 d’agost participarem a una taula rodona sota el títol «Resistències», dins els 3 dies que dura aquesta 17a edició de La Imaginada (Projecte sociocultural autogestionat i sostenible per la llibertat d’expressió).

Junt amb altres grups es pretén generar un espai de debat, intercanvi d’idees i resposta a preguntes entorn a lluites, moviments i xarxes que resisteixen contra el sistema hegemònic.